La nena i el cel
Vet aquí que una vegada hi havia una nena desperta que mirava molt el cel, era el que més li agradava. Un vespre passejava per un camp, i de sobte va percebre que un punt de llum molt intensa s'alçava sobre l'horitzó. Què serà aquesta centella? – es preguntà la noieta – a veure si trobo algú que em resolgui la qüestió.
A uns quants metres va topar-se amb una tenda de campanya, orgullosa, ben tibada, i asseguts en una taula, apurant el seu sopar, un campista i una Geisha discutien amb vehemència l'origen d'aquella claror. Al Japó – deia la Geisha – això ho hem vist mil vegades, és sense dubte un avió, un reactor que s'acosta, a velocitat transsònica en aquesta direcció.
Bah!, no digueu bajanades – respongué el campista setciències –, un avió fa pampallugues i per la brillantor i l'alçada, jo crec que això és un satèl·lit de telecomunicacions. La nena atenta escoltava aquelles explicacions, però no va quedar satisfeta, doncs la llum s'estava ben quieta i no feia cap soroll.
Va seguir la passejada i de sobte va trobar-se amb un senyor bigotut, que amb els braços als malucs s'estava allí estarrufat. –Nena fes-me cas, això que brilla és un cometa, que vola per l'univers i cada cert temps apareix agafant-nos per sorpresa. – Però els cometes tenen cua –, va pensar la nena llesta – ho he llegit en els meus llibres – i en aquí no la veig pas.
Malfiant-se d'aquell home va continuar caminant. El seu pas la va dur dreta a una tenda molt més gran. Allí hi havia dos homes, un abrigat amb mil pells, fredolic que tremolava i un altre que a un llit roncava, tapat i ben arraulit. El fredolic va parlar amb un petament de dents – allò bé pot ser una estrella, un grandíssim sol llunyà, que bé ens podria escalfar a tots els que passem fred. – Ja pot ser – raonà ella – és veritat que molts estels dels que hi ha al cel són fabuloses estrelles, però aquest brilla un xic més i està clarament més baix, no sé, no sé...– Tot això a mi tant me fa! – va escridassar el dormilega, – està bé que discutiu aquest dubte que us desvetlla, però us suplico, no feu fressa, jo tinc son i el que al cel brilla, francament, no m'interessa. –.
La nena fugí corrents d'aquell home malcarat i va anar a parar a un camí voltat d'arbres i esbarzers. De cop va sentir un soroll, una remor, un xiuxiueig. I com que es va espantar una mica va preguntar molt fort – qui és que hi ha aquí amagat? – Eh... gat, gat, gat... – va respondre la malesa. – No em fas por, no sóc poruga – Mmmm... oruga, oruga, oruga... – Et deus creure molt graciós! – Os, os, os... – Aquest eco és molt estrany – va discórrer la vaileta –. No sóc a un penya-segat, tampoc entre altes muntanyes, aquí hi ha algú que em fa burla i que es pensa que m'enganya. Allà d'on venia el so, va llençar-hi una pedreta i es va sentir un aiii ben fort.
Llavors va sortir el bromista, un nen de la seva edat. – Mira quin nyanyo m'has fet – Això és per haver-me espantat. Busco resoldre un misteri, algú que m'ajudi a esbrinar què és una llum que hi ha al cel. – Doncs si segueixes tot dret, per aquest camí que puja, trobaràs un observatori, tot just al cim del turó. – Gràcies – va dir ella, i va reprendre la marxa fins que arribà a dalt de tot.
Allà va picar a la porta i va sortir una senyora amb bata blanca de fil. – Què és vostè l'astrònoma d'aquest observatori? – Sí que en sóc – li va dir –. Tinc un dubte molt gran i potser em pot ajudar, hi ha una llum molt intensa allí sobre l'horitzó i ningú sap què és. – Doncs no t'ho explicaré jo, ho esbrinaràs tu mateixa. Puja per aquesta escala, a dalt hi ha un gran telescopi, posa el teu ull al visor... Què hi veus? – La nena va exclamar d'emoció: No és un estel, ni un cometa, no és ni un avió ni un satèl·lit... ara ho veig, és un planeta, un planeta!!! Ara mira cap avall – va dir l'astrònoma senyalant l'esplanada. La nena va donar un cop d'ull i va veure totes les persones que havia trobat pel camí: el campista, la geisha, el bigotut, el dormilega, el bromista i el fredolic... que seguien igual, discutint alguns, altres senzillament desdenyant l'origen d'aquella llum. – De tots ells, tu has estat l'única que ha tingut la curiositat i l'empenta suficient per pujar fins aquí a dalt – va dir la dona –. Has fet servir el telescopi i esclarit allò que et feia dubtar. Enhorabona, a partir d'ara podràs observar el cel sempre que vulguis perquè des d'avui seràs la meva astrònoma ajudant!
Vet aquí que una vegada hi havia una nena desperta que mirava molt el cel, era el que més li agradava. Un vespre passejava per un camp, i de sobte va percebre que un punt de llum molt intensa s'alçava sobre l'horitzó. Què serà aquesta centella? – es preguntà la noieta – a veure si trobo algú que em resolgui la qüestió.
A uns quants metres va topar-se amb una tenda de campanya, orgullosa, ben tibada, i asseguts en una taula, apurant el seu sopar, un campista i una Geisha discutien amb vehemència l'origen d'aquella claror. Al Japó – deia la Geisha – això ho hem vist mil vegades, és sense dubte un avió, un reactor que s'acosta, a velocitat transsònica en aquesta direcció.
Bah!, no digueu bajanades – respongué el campista setciències –, un avió fa pampallugues i per la brillantor i l'alçada, jo crec que això és un satèl·lit de telecomunicacions. La nena atenta escoltava aquelles explicacions, però no va quedar satisfeta, doncs la llum s'estava ben quieta i no feia cap soroll.
Va seguir la passejada i de sobte va trobar-se amb un senyor bigotut, que amb els braços als malucs s'estava allí estarrufat. –Nena fes-me cas, això que brilla és un cometa, que vola per l'univers i cada cert temps apareix agafant-nos per sorpresa. – Però els cometes tenen cua –, va pensar la nena llesta – ho he llegit en els meus llibres – i en aquí no la veig pas.
Malfiant-se d'aquell home va continuar caminant. El seu pas la va dur dreta a una tenda molt més gran. Allí hi havia dos homes, un abrigat amb mil pells, fredolic que tremolava i un altre que a un llit roncava, tapat i ben arraulit. El fredolic va parlar amb un petament de dents – allò bé pot ser una estrella, un grandíssim sol llunyà, que bé ens podria escalfar a tots els que passem fred. – Ja pot ser – raonà ella – és veritat que molts estels dels que hi ha al cel són fabuloses estrelles, però aquest brilla un xic més i està clarament més baix, no sé, no sé...– Tot això a mi tant me fa! – va escridassar el dormilega, – està bé que discutiu aquest dubte que us desvetlla, però us suplico, no feu fressa, jo tinc son i el que al cel brilla, francament, no m'interessa. –.
La nena fugí corrents d'aquell home malcarat i va anar a parar a un camí voltat d'arbres i esbarzers. De cop va sentir un soroll, una remor, un xiuxiueig. I com que es va espantar una mica va preguntar molt fort – qui és que hi ha aquí amagat? – Eh... gat, gat, gat... – va respondre la malesa. – No em fas por, no sóc poruga – Mmmm... oruga, oruga, oruga... – Et deus creure molt graciós! – Os, os, os... – Aquest eco és molt estrany – va discórrer la vaileta –. No sóc a un penya-segat, tampoc entre altes muntanyes, aquí hi ha algú que em fa burla i que es pensa que m'enganya. Allà d'on venia el so, va llençar-hi una pedreta i es va sentir un aiii ben fort.
Llavors va sortir el bromista, un nen de la seva edat. – Mira quin nyanyo m'has fet – Això és per haver-me espantat. Busco resoldre un misteri, algú que m'ajudi a esbrinar què és una llum que hi ha al cel. – Doncs si segueixes tot dret, per aquest camí que puja, trobaràs un observatori, tot just al cim del turó. – Gràcies – va dir ella, i va reprendre la marxa fins que arribà a dalt de tot.
Allà va picar a la porta i va sortir una senyora amb bata blanca de fil. – Què és vostè l'astrònoma d'aquest observatori? – Sí que en sóc – li va dir –. Tinc un dubte molt gran i potser em pot ajudar, hi ha una llum molt intensa allí sobre l'horitzó i ningú sap què és. – Doncs no t'ho explicaré jo, ho esbrinaràs tu mateixa. Puja per aquesta escala, a dalt hi ha un gran telescopi, posa el teu ull al visor... Què hi veus? – La nena va exclamar d'emoció: No és un estel, ni un cometa, no és ni un avió ni un satèl·lit... ara ho veig, és un planeta, un planeta!!! Ara mira cap avall – va dir l'astrònoma senyalant l'esplanada. La nena va donar un cop d'ull i va veure totes les persones que havia trobat pel camí: el campista, la geisha, el bigotut, el dormilega, el bromista i el fredolic... que seguien igual, discutint alguns, altres senzillament desdenyant l'origen d'aquella llum. – De tots ells, tu has estat l'única que ha tingut la curiositat i l'empenta suficient per pujar fins aquí a dalt – va dir la dona –. Has fet servir el telescopi i esclarit allò que et feia dubtar. Enhorabona, a partir d'ara podràs observar el cel sempre que vulguis perquè des d'avui seràs la meva astrònoma ajudant!